Els noms dels huracans

Els meteoròlegs van començar a nomenar els huracans i tempestes tropicals per permetre facilitat de comunicació entre ells i el públic en general en àrees relacionades amb les previsions , avisos i perills . En donar-li nom als huracans , hi ha una reducció en la confusió sobre què tempesta és la que s'està descrivint .

Els noms permeten una millor identificació entre els serveis meteorològics i els usuaris que reben la informació ( informes d'alerta , informació en general ) , ja que particularitzen el fenomen i d'aquesta manera es coneix a quin fenomen es refereixen els butlletins d'alerta .

Com es va desenvolupar la idea de nomenar els huracans ?

Per segles , molts huracans en les Antilles eren nomenats pel sant del dia en què afectava l'huracà . Per exemple , el " Huracà de Santa Anna" , que va afectar Puerto Rico amb excepcional violència el 26 de Juliol de 1825, i " San Felipe" ( el primer) i " San Felipe" (el segon ) que van afectar Puerto Rico dos al setembre 13 , el primer en 1876 i el segon el 1928. Igualment , el " Huracà de Sant Zenón " , que va destruir la ciutat de Santo Domingo ( República Dominicana ) , el dia 3 de setembre de 1930.

El primer meteoròleg que va utilitzar un nom propi ( de dona ) per referir-se a un huracà va ser l'australià Clement Wragge a finals del segle 19 i principis del 20 .

Un exemple primerenc de l'ús de nom de dona per a una tempesta va ser el de la novel · la " Tempesta " de George R . Stewart , que després Walt Disney va portar al cinema. Durant la segona guerra mundial (1939-1945) , aquesta pràctica es va fer comú , especialment pels meteoròlegs de la Força Aèria i de l'Armada dels Estats Units d' Amèrica , que havien de seguir els moviments pel gran espai del Oceà Pacífic .

El 1953 ,l'Oficina el Temps dels Estats Units d' Amèrica els va cridar únicament amb noms de dones .La pràctica d'usar únicament noms de dones va acabar en 1978 quan es va incloure noms de dones i d'homes en les llistes de tempestes per al Pacífic Nord Oriental. En 1979 l'Organització Meteorològica Mundial ( OMM ) i el Servei Meteorològic de Estats Units ( National Weather Service ) incorporar noms alterns d'homes i dones .

L'experiència ha demostrat que l'ús de noms d'homes i dones en la comunicació escrita i parlada és més curt , més ràpid i causa menys errors que qualsevol altra identificació d'huracans usada fins a la data.

Cada any , es prepara una llista potencial de noms per a la propera temporada d'huracans . La llista conté un nom per cada lletra de l' alfabet ( les lletres Q , U , X, Y , Z no s'inclouen perquè pocs noms comencen amb aquestes lletres ) . Aquestes llistes són reciclades cada sis anys i es reemplacen els noms quan el nom d'un huracà ha estat retirat .

Els noms d'huracans molt destructius es retiren , quedant en els registres històrics , i són substituïts per altres que s'inicien amb la mateixa lletra .

Els noms per als anys 2012 - 2016 a la Conca de l'Atlàntic (Golf de Mèxic + Mar Carib + Oceà Atlàntic) són:

2012	2013	2014	2015	2016
Alberto Beryl Chris Debby Ernesto Florence Gordon Helene Isaac Joyce Kirk Leslie Michael Nadine Oscar Patty Rafael Sandy Tony Valerie William	Andrea Barry Chantal Dean Erin Felix Gabrielle Humberto Ingrid Jerry Karen Lorenzo Melissa Noel Olga Pablo Rebekah Sebastien Tanya Van Wendy	Arthur Bertha Cristobal Dolly Edouard Fay Gonzalo Hanna Isaias Josephine Kyle Laura Marco Nana Omar Paulette Rene Sally Teddy Vicky Wilfred	Ana Bill Claudette Danny Erika Fred Grace Henri Ida Joaquin Kate Larry Mindy Nicholas Odette Peter Rose Sam Teresa Victor Wanda	Alex Bonnie Colin Danielle Earl Fiona Gaston Hermine Ian Julia Karl Lisa Matthew Nicole Otto Paula Richard Shary Tobias Virginie Walter

Per la conca del Pacífic nord són:

2012	2013	2014	2015	2016
Aletta Bud Carlotta Daniel Emilia Fabio Gilma Hector Ileana John Kristy Lane Miriam Norman Olivia Paul Rosa Sergio Tara Vicente Willa Xavier Yolanda Zeke	Alvin Barbara Cosme Dalila Erick Flossie Gil Henriette Ivo Juliette Kiko Lorena Manuel Narda Octave Priscilla Raymond Sonia Tico Velma Wallis Xina York Zelda	Amanda Boris Cristina Douglas Elida Fausto Genevieve Hernan Iselle Julio Karina Lowell Marie Norbert Odile Polo Rachel Simon Trudy Vance Winnie Xavier Yolanda Zeke	Andres Blanca Carlos Dolores Enrique Felicia Guillermo Hilda Ignacio Jimena Kevin Linda Marty Nora Olaf Patricia Rick Sandra Terry Vivian Waldo Xina York Zelda	Agatha Blas Celia Darby Estelle Frank Georgette Howard Isis Javier Kay Lester Madeline Newton Orlene Paine Roslyn Seymour Tina Virgil Winifred Xavier Yolanda Zeke

Els noms d'huracà es retiren (és a dir, no s'usen altra vegada per una nova tempesta) si es considera que va ser molt notable a causa del dany i / o morts que va causar. En retirar el nom de tempestes memorables evita confondre una tempesta ben coneguda històricament amb una actual.

“L'huracà Katrina fou un intens cicló tropical de la temporada d'huracans de l'Atlàntic del 2005 que es convertí en el desastre natural més costós i en el cinquè huracà més mortífer de la història dels Estats Units. També és el sisè huracà de l'Atlàntic més fort mai registrat. Hi hagueren almenys 1.836 víctimes mortals en l'huracà en si i en les seves inundacions posteriors, convertint-se en el més mortífer als Estats Units des de l'huracà d'Okeechobee de 1928. El cost total del pas del Katrina es xifrà en $81.000 milions (USD del 2005), que doblava pràcticament els danys provocats per l'huracà Andrew el 1992.

Es formava sobre les Bahames el 23 d'agost de 2005 i travessava el sud de Florida com un huracà de Categoria 1 moderat, causant algunes víctimes mortals i inundacions abans d'intensificar-se ràpidament en el golf de Mèxic. La tempesta es debilitava abans de fer una segona recalada com a tempesta de Categoria 3 en el matí del dilluns 29 d'agost al sud-est de Louisiana. Causava destrosses importants, principalment per la marejada ciclònica, al llarg de la costa del Golf des del centre de Florida fins a Texas. El nombre més gran de víctimes mortals es localitzà a la ciutat de Nova Orleans(Louisiana) en fallar el sistema dels dics i inundar-se catastròficament, en molts casos, hores després que la tempesta s'hagués traslladat a l'interior.^[ El 80% de la ciutat i grans extensions de les parròquies veïnes quedaren anegades per l'aigua, i així seguiren durant setmanes.^[ Tanmateix, els danys més importants es concentraren en les àrees costaneres, com els pobles de la primera línia de platja de Mississipí, que s'inundaren el 90% en hores; vaixells i gavarres de casinos xocant contra edificis, cotxes i cases empeses terra endins, amb l'aigua que arribava a 10–19 km platja endins”.(Font: viquipèdia)

L'huracà Katrina prop d'assolir la seva màxima força el 28 d'agost (Font de la imatge)

Avió caçador d’huracans: aeronau  WP-3D Orion de la NOAA (Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica, National Oceanic and Atmospheric Administration ) en vol de reconeixement meteorològic (Font de la imatge)

Evolució de la tempesta tropical “Manuel” (conca del Pacífic) Oriental) i l’huracà “Ingrid” (conca atlàntic) (Font de la imatge)

Els huracans

L'huracà és el més sever dels fenòmens meteorològics coneguts com ciclons tropicals. Són sistemes de baixa pressió amb activitat plujosa i elèctrica en els quals els vents roten antihorariamente (= en contra de les manetes del rellotge) en l'hemisferi Nord. Un cicló tropical amb vents menors o iguals a 62 km / h és anomenat depressió tropical. Quan els vents arriben a velocitats de 63 a 117 km / h es diu tempesta tropical i, en excedir els 118 km / h, la tempesta tropical es converteix en huracà.

L'huracà és una mena de depressió, d'un diàmetre més petit que el de les que afecten Catalunya, però molt més violenta. Generalment té un diàmetre de 500 a 1.000 km i es forma tan sols a mars tropicals, ja que perquè es creï un huracà cal un mar força càlid i una invasió d'aire fresc a les capes altes atmosfèriques.

La paraula "huracà" deriva del vocable Maya "Hurakan", nom d'un Déu creador, qui, segons els maies, va escampar el seu alè a través de les caòtiques aigües de l'inici, creant, per tal motiu, la terra.

L'huracà rep diferents denominacions segons el país o la zona on es produeix. Per exemple, als Estats Units es coneix com a cicló tropical. Al mar del Japó, com a tifó. Al voltant de les Filipines l'anomenen baguiosi al nord d'Austràlia rep un nom ben curiós: willi-willi.

La mar Mediterrània, malgrat que és relativament calenta, no ho és prou per a formar huracans.

La velocitat del vent d'un huracà pot assolir els 200 km/h,i fins i tot els 250. No sol bufar en ratxes, sinó continuat. En el centre d'un huracà hi ha "l'ull", una mena d'oasi, on no plou, i fins i tot pot lluir el sol, però voltat de parets de tempestes terribles.

Algunes vegades, els huracans de l'Atlàntic es desvien de les seves trajectòries tradicionals i s'adrecen cap a Europa. Poden arribar a les illes Açores, on algun cop han originat destrosses,i en molt comptades ocasions poden arriibar, completament desgastats i convertits en simples depressions atlàntiques (això sí, més fortes del que és habitual) a les illes Britàniques o la Península Ibèrica.

L'escala Saffir-Simpson defineix i classifica la categoria d'un huracà en funció de la velocitat dels vents del mateix, de la manera següent:

• Categoria 1  ( de 119 a 153 km / h). 
• Categoria 2  (de 119 a 153 km / h).
• Categoria 3  (de 119 a 153 km / h).
• Categoria 4  (de 119 a 153 km / h).
• Categoria 5  (superiors a 250 km / h).

La categoria d'un huracà no està relacionada necessàriament amb els danys que ocasiona. Els huracans categories 1 o 2 poden causar efectes severs depenent dels fenòmens atmosfèrics que interactuïn amb ells, el tipus de regió afectada i la velocitat de desplaçament de l'huracà. Els huracans de categoria 3,4, o 5 són considerats com a severs.

Notícia a la que es parla de la transformació d'una tempesta tropical en huracà de categoria 1.

Notícia evolució duna tempesta tropical a tifó Nuri, de classe 4
La depressió tropical a l'Oceà Pacífic Nord occidental es va convertir en un cicló tropical, denominat "Nuri", el 31 'octubre de 2014. 

L'Administració de Serveis Atmosfèrics, Geofísics i Astronòmics de Les Filipines, PAGASA (Pangasiwaang Pilipino sa Palingkurang Atmosperiko, Heopisikal at Astronomiko és una institució nacional filipina destinada a proveir recomanacions, alertes i avisos sobre inundacions i tifons i la previsió meteorològica, incloent avisos de temps sever, així com informacions addicionals sobre astronomia i climatologia), fa servir els seus propis noms per als ciclons tropicals en la seva àrea de responsabilitat. Així l'anomenat "Nuri", la PAGASA l'ha atribuït el nom de Paeng.
La tempesta "Nuri" es desplaça amb vents màxims sostinguts de prop de 65 km/h. L'epicentre va ser ubicat a uns 391 quilòmetres (243 milles) al nord-oest de Yap. El sistema se belluga cap a l'oest a una velocitat mitjana de 15 km/h (9 mph).

Actualment, Nuri és un cicló tropical amb una velocitat màxima de vents sostinguts de 102 km/h (64 mph) i ràfegues de fins a 130 km/h (81 mph). Nuri encara provocarà fortes onades i forts corrents de ressaca a la costa oriental de Filipines. Temperatures de cisallament del vent i la superfície del mar càlid al Mar de les Filipines enfortiran el sistema en el seu desenvolupament cap al nord-est. Previsió trajectòria, cicló tropical Nuri Es preveu que Nuri arribarà a tifó categoria 4. JTWC pronostica vents màxims sostenibles de 225 km / h (140 mph), amb ratxes de fins a 270 km / h (168 mph) a la fi de 04 de novembre al 2014.

Es preveu que Nuri arribarà a tifó de categoria 4. JTWC pronostica vents màxims sostinguts de 225 km/h (140 mph), amb ràfegues de fins a 270 km/h (168 mph) a finals del dia 04 de novembre de 2014. 

Imatge de satèl·lit a la que es veu l'evolució de "Nuri".

Actualitzat 5 de novembre de 2014

Brises de vall i muntanya

Similars a les anteriors es produïxen per la diferència de insolació i les diferències d'escalfament de l'aire en les zones de cims. Això dóna lloc que durant el dia es produeixi una forta ascendència sobre els vessants exposats al sol, així com subsidències a la part central de la vall. A última hora del dia s’esdevè el contrari, és a dir, des dels vessants, que ja no són escalfades pel sol, l'aire descendeix per refredament cap al fons de la vall aixecant l'aire encara càlid que es manté en aquests llocs més baixos.

Font de les imatges

La brisa de terra

Por contra, durant la nit l'efecte contrari estableix la brisa de terra . En aquest cas el mar està més calent que la terra i en les capes altes l'aire es dirigeix cap a terra creant un buit en les capes baixes de l'atmosfera marina que atrau l'aire des de terra cap a la mar. A la nit es produeix brisa des de terra cap al mar.

La marinada

Durant el dia el sol escalfa més fàcilment la terra , ja que l'aigua té més inèrcia tèrmica –triga més a refredar-se i a escalfar-se - .

Durant el dia la terra està més calenta i l'aire augmenta de pressió que origina un desplaçament de les masses altes d'aquest cap al mar. El buit que es forma a la zona costanera per recuperar l'aire que s'ha escapat per les zones altes , produeix un vent cap a la costa des de la mar. D'aquesta manera s'origina durant el dia la marinada.

La marinada pot penetrar durant el dia fins a 50 quilòmetres terra endins amb gran càrrega d'humitat que pot originar petits xàfecs si es produeixen descensos de temperatura significatius .

La rosa dels vents

La rosa dels vents és un cercle que té marcats els 32 rumbs en què convencionalment es divideix la circumferència de l’horitzó.

En les cartes de navegació es representa per 32 rombes units per un extrem i l'altre assenyalant el rumb sobre el cercle de l'horitzó. Sobre aquest se situa la flor de lis amb què s'acostuma a representar el nord, que es documenta des del segle XVI; la flor de lis va evolucionar a partir de la T que s'usava per marcar la procedència de la tramuntana. De la mateixa manera, l'Est se solia marcar amb l'L de llevant, o bé amb una creu que indicava la direcció on es troba Jerusalem.

És també un diagrama que representa la intensitat del vent en els diferents sectors en què es divideix la circumferència de l'horitzó.

Els noms dels vents segons la direcció d'on provenen són:

Nom	Direcció	Sectors (en graus sexagesimals)
amuntana	N	de 337.5° a 22.5°
Gregal	NE	de 22.5° a 67.5°
Llevant	E	de 67.5° a 112.5°
Xaloc	SE	de 112.5° a 157.5°
Migjorn	S	de 157.5° a 202.5°
Garbí o llebeig	SO	de 202.5° a 247.5°
Ponent	O	de 247.5° a 292.5°
Mestral, cerç o serè	NO	de 292.5° a 337.5°

Font de la imatge

Font de la imatge

Els vents

Els fenòmens atmosfèrics

El cicle de l’aigua

Font de la imatge: viquipèdia

Zonació de la circulació atmosfèrica

Hi ha tres cèl·lules convectives:
- Cèl·lula convectiva de les zones equatorials ( cèl·lula de Hadley ) no són cèl·lules convectives tancades, hi ha un intercanvi de calor entre l'aire d'aquestes cèl·lules i el de latituds més grans.
A la zona equatorial la pressió és molt baixa, l'aire és calent i molt humit. Quan es refreda hi ha una gran condensació que provoca moltes precipitacions.
La zona tropical és una zona de bon temps: hi trobem els grans deserts, com el del Sàhara. Part d'aquest aire calent s'intercanvia amb aires més freds.
- Cèl·lula de latitud mitjana o cèl·lula subtropical (cèl·lula Ferrel, anomenada així donat que va ser descoberta pel meteoròleg americà Willian Ferrel, a mitjans del segle XIX). A la zona temperada hi ha una circulació atmosfèrica més aviat desorganitzada, ja que es troba entre els fronts polars i equatorials, que varien estacionalment. 

Font de la imatge: viquipèdia

- Cèl·lula polar. Prop del front polar les pressions són baixes, de manera que torna a ser una regió de pluges. Per acabar, la cèl·lula convectiva polar és poc gruixuda ja que l'aire és tot ell molt fred i sec. Les precipitacions són escasses.

Les cèl·lules convectives

A les zones equatorials, la temperatura de l'aire que està més en contacte amb la superfície és força elevada i la pressió és baixa.

Això provoca que l'aire equatorial càlid pugi fins a la tropopausa, circuli cap al nord o el sud i es vagi refredant. Per causa d’aquest canvi de temperatura i el canvi de pressió, l'aire descendirà fins a les zones baixes de la troposfera i tornarà cap a l'equador, tancant un cicle. D'aquest cicle en diem cèl·lula convectiva.

Si la Terra fos immòbil, l'aire calent de l'equador aniria des de l'equador fins al pol, on s'acabaria de refredar, i tornaria des del pol fins a l'equador constituint una sola cèl·lula convectiva per cada hemisferi. Però la Terra es mou. El moviment de rotació provoca la força de Coriolis, que desvia l'aire ascendent i trenca aquesta cèl·lula única.

Font de la imatge: viquipèdia

Coriolis Effect Demonstration from Russell Fielding on Vimeo.

La circulació local de l’aire

A causa de la rotació de la Terra, la circulació dels vents no és la mateixa a tot arreu.

A l'hemisferi nord, la rotació de la Terra desvia els vents de manera que es mouen en el sentit de les agulles del rellotge al voltant d'una àrea d'alta pressió (anticicló) i en sentit contrari al voltant d'una àrea de pressió atmosfèrica baixa (depressió o cicló).

A l'hemisferi sud, els vents es mouen en sentit contrari.

La circulació general de l'aire

La circulació de l'aire a l'atmosfera es realitza per l'intercanvi de calor que es produeix entre els gasos calents que ascendeixen (són menys densos i, per tant, menys pesants que els freds) i els gasos o fluids freds que descendeixen.

Aquest transport d'energia calorífica l'anomenem convecció.

La circulació general atmosfèrica es produeix, doncs, per convecció.

Punt de saturació i temperatura de rosada

El punt de saturació és la quantitat màxima de vapor d'aigua que pot contenir un volum concret d'aire a una temperatura determinada.

D'aquesta temperatura en diem temperatura de saturació. Fixem-nos que el volum i la temperatura són fixos.

La temperatura de rosada és la que té un volum d'aire quan la humitat relativa és del 100%. Ara són constants el volum i la humitat.

La rosada es produeix en condensar-se el vapor d'aigua de l'aire que està en contacte directe amb objectes freds.

             

Humitat i pluja

Aixa, doncs, a cada temperatura l'aire només pot contenir una quantitat determinada de vapor d'aigua.

L'aire va guanyant vapor d'aigua a causa de l'aigua que s'evapora contínuament dels mars, oceans i llacs, i també de la que s'evapotranspira de les plantes. Quan l'aire ja no pot tenir més vapor es diu que està saturat.

En aquest moment, les gotes d'aigua es condensen, formen núvols i rosada o cauen a terra com a pluja, neu o calamarsa.

Humitat absoluta i humitat relativa

La humitat absoluta

L'atmosfera conté aigua en els tres estats de la matèria:

• En forma de vapor. En aquest cas es comporta com si fos un gas.
• En gotes de condensació.
• En estat sòlid: calamarsa o pedra.

Quan els meteoròlegs parlen d'humitat absoluta es refereixen a la quantitat total de vapor d'aigua que hi ha a l'aire.

La humitat relativa

Però la quantitat de vapor d'aigua que hi pot haver en un volum concret d'aire, varia amb els canvis de temperatura.

L'aire calent pot contenir més quantitat de vapor que l'aire fred.

Com més alta sigui la temperatura de l'aire, més vapor d'aigua hi pot haver.

Això implica que quan la temperatura disminueix, si la quantitat de vapor d'aigua es manté constant, la humitat augmenta. I això explica que la humitat augmenti a la nit.

La humitat relativa és la quantitat d'aigua que té l'aire amb relació

a la màxima que pot tenir a una temperatura concreta.

Quan s'arriba a una humitat màxima parlem del punt de saturació.

La humitat relativa, a una temperatura i pressió concretes, es pot expresar com el tant per cent de la humitat màxima que correspon a aquelles mateixes temperatura i pressió.

Atmosfera, humitat i temperatura

"La humitat o humiditat és la quantitat de vapor d'aigua present a l'aire. En el SI es pot expressar en grams d'aigua per metre cúbic d'aire (humitat absoluta), o en percentatge de la humitat total que pot contenir l'aire a la temperatura a què ens trobem (humitat relativa o grau d'humitat)".(Font: viquipèdia)

Calculadora pressió - altitud

Amb aquesta calculadora en línia podem veure la relació que hi ha entre la pressió atmosfèrica i l'altitud.

L'altitud i nosaltres ...

El nostre cos, des del moment del nostre naixement, fa un procés d'adaptació al lloc on ha nascut i més concretament a l'altitud. D'aquesta manera el nostre sistema circulatori s'acostuma a generar una quantitat de glòbuls vermells determinada, en funció no només de l'altitud sinó també en funció de les nostres necessitats -cadascun de nosaltres ho gestiona d'una manera personalitzada i concreta-. Per tant, ens habituem a desenvolupar la nostra vida en unes condicions de pressió atmosfèrica i temperatura concretes, de manera que si les modifiquem, canviant de llooc de viure, a una altitud sensiblement diferent, el nostre cos ho nota i necessita una adaptació que en molts casos és molt dificultosa.

Un cas concret de la situació anterior seria el que pateixen els muntanyencs o escaladors-alpinistes d'altitud. Aquests esportistes "han d'habituar" el seu cos a l'altitud ja que aquest factor suposa un gran entrebanc en la seva activitat.

The Summit Official Trailer from Image Now on Vimeo.

L'Everest , és el cim més alt del món , amb 8.848 metres sobre el nivell del mar , localitzat al nord-oest de la frontera entre el Nepal i el Tibet ocupat per la Xina . Per atacar el cim de l'Everest hi ha nombroses vies obertes , les més comunes són la via sud des de Nepal , que és la més fàcil i la via nord des del Tibet . Totes elles tenen una cosa en comú: a partir dels 8.000 metres cal travessar l'anomenada "zona morta" .

La zona morta és una regió on la quantitat d'oxigen en l'aire no és suficient per sostenir cap forma de vida . Al campament base a 5.000 metres , l'oxigen disponible és ja la meitat del que hi ha a nivell del mar i al cim es redueix a un terç.

El risc de patir mal d'altura a causa de la manca d'oxigen , apareix a partir dels 2.400 metres . Els símptomes inicials són similars als d'una ressaca forta o una grip . En veure minvada la capacitat de reposar oxigen en les cèl · lules , el cos va tallant les funcionals no essencials i es produeix desorientació , disminució de les percepcions sensorials , mals de cap, d'estómac , marejos i fatiga però les seves conseqüències es compliquen amb edema o acumulació de fluids en els teixits del pulmó i del cervell , causant la mort .

La hipòxia o falta d'oxigen inicial pot provocar al · lucinacions o fins i tot eufòria , que no permeten l'afectat ser conscient de la seva situació física real . Segons els metges , a la zona morta de l'Everest , un cop iniciats els símptomes , un individu té entre 1 i 2 minuts de plenes facultats per pal · liar la seva situació . Els experts en alta muntanya diuen que els individus que s'ensorren ho fan en uns 20-25 minuts . A la foto , Marc Epis atès per l'equip de Sergey Kofanov després de patir mal d'alçada .

Per evitar-ho, els escaladors realitzen períodes d'aclimatació romanent a determinades altures durant dies o setmanes , abans d'accedir a zones més altes de la muntanya . D'aquesta manera augmenten el nombre de glòbuls vermells per transportar l'oxigen que hi ha a la sang . A partir dels 8.000 metres l'aclimatació és impossible . L'oxigen no es pot reemplaçar tan ràpid com es consumeix i sense oxigen supletori, el cos es va degradant lentament fins a un punt de no retorn .

Al mal d'alçada cal sumar el clima extrem de l'Everest que suposa risc per congelació i hipotèrmia permanent. Afectat pel monsó i amb forts vents que quan les condicions empitjoren , poden arribar als 285km / h . Al gener es registren les temperatures més fredes . Al cim tenen una mitjana de -36 º encara que poden arribar a caure sobtadament fins als -60 º . Les temperatures més càlides ronden els -19 º al juliol.

Finalment, un altre risc important són les esquerdes ocultes per la neu que es formen en partir dels estrats de gel a terra . La zona on més abunden i on més morts s'han produït a l'Everest , és just al sortir del campament base , en travessar la cascada de neu que hi ha en la llengua de la glacera però les zones altes no estan lliures d'ella . La xerpa Pasang Lhamu desapareixia en caure per una d'elles quan baixava amb el seu marit .

La pressió atmosfèrica disminueix molt i per tant els fluids corporals s'han d'adaptar a aquestes noves condicions. La sang es torna menys fluïda, donat que el nostre cos produeix més glòbuls vermells per tal de transportar més oxigen i així la sang circula amb més dificultat, arribant pitjor a les zones terminals del cos -mans, peus, nas-.

Un dels grans riscos d'aquesta situació i derivada de l'estada en altitud és patir congelacions que, de vegades, són irreversibles i condueixen a l'amputació.

Font de les imatges

A la imatge Reinhold Messner. Va ser el primer escalador en pujar al cim de l'Everest, sense oxigen. Les seves repetides ascensions a cims de més de 8000 metres el van provocar greus congelacions

Font de la imatge

Relació entre la pressió atmosfèrica i l'altitud

La pressió atmosfèrica